EMPATIA

Carl Ransom Rogers (1902-1987) era psicòleg i juntament amb Abraham Maslow va fundar la psicologia humanista. La psicologia humanista és la tercera força en psicologia, es basa en la idea que en les persones existeix de forma innata una tendència al creixement personal físic, psicològic i espiritual (autorealització).

Enfocament de Rogers: sense ser excessivament repressiu el sistema educatiu es basa en la confiança. Si les persones gaudeixen de condicions òptimes en contextos saludables, el seu comportament serà bo. Els contextos saludables faciliten la comunicació. Si les persones experimenten contextos no saludables, el seu comportament serà dolent. El contextos no saludables causen frustració. Hi ha persones molt tancades “com en presons” per la frustració que senten després de reiterades situacions frustrades per a ells. Ningú ens explica com créixer ni físicament ni psicològicament. El psicòleg no és l’expert que sap on ha de créixer “el client”. Rogers convençut de que les persones saben cap on han de créixer i evolucionar, els anomena clients. El psicòleg acompanya i crea condicions optimes.

Per tal de crear aquest clima de creixement i evolució (alimentar potencialitats), cal que les persones es trobin en un context de relació amb algú altre com: psicòleg, professors, amics, família... experimentin tres actituds bàsiques:

1. Acceptació incondicional: algun gest cap als seus clients, alumnes, amics, familiars... com una mirada positiva. Acceptar a una persona tal com és, no vol dir que s’hagi d’estar d’acord al 100% amb els seus actes i pensaments (comportament). Si ets un ésser humà mereixes tot el respecte del món, tenir el dret de gaudir d’un apreci sense haver fet res; d’entrada es confia. Si la persona està confosa a partir de la relació establerta s’aniran aclarint els dubtes.
2. Comprensió empàtica: empatia és posar-se al lloc de l’altre persona. Viure per intentar experimentar el que l’altre esta vivint. Entendre anhels, necessitats, frustracions i misèries sense emetre judicis de valor al respecte. Rogers va dir que si tinguéssim un minut d’empatia a l’any en tindríem prou.
3. Autenticitat, congruència o coherència: el psicòleg ha de pensar, sentir i actuar sense contradiccions. Posseïm de captadors sutils per saber si la persona que tenim al davant esta actuant o no.

Carl Rogers és un autor de primera línia, una mica oblidat. Té una teoria de l’autoestima.

Llibres de Rogers: El camino del ser; Libertad i creatividad en la educacion.

Pràctica

El programa de televisió 60 minuts realitza un reportatge a l’Abril de 2002 a una escola del Japó, durant un any escolar. L’aprenentatge a l’escola pública i l’empatia són els dos temes més destacats en aquest reportatge.

El mestre Toshiro Kanamori és un enamorat de la seva feina que intenta fer possible la combinació d’aprenentatge i la diversió. La classe de 4ºA del col·legi Minami Kodatsuna de Kansawa és l’escollida. Els nens d’aquesta classe compartint somriures i llàgrimes han anat creant lligams entre ells. El més important del curs és ser feliç. La clau per ser feliç és entendre als altres, això és l’empatia. Una tradició molt important de la classe de 4ºA es basa en que cada dia els alumnes llegeixen en veu alta les cartes que han escrit els seus companys, anomenades cartes de la llibreta i escrites en un quadern. Aquí expliquen queden registrats els seus pensaments.

Un alumne, Ren Shoeda, ha estat quatre dies sense anar a classe perquè se li ha mort la seva avia. A la llibreta explica com ha sigut el funeral i ho llegeix als seus companys. La resta de nens estan preocupats per el Ren, alguns fins i tot ploren. La carta del Ren fa que els nens expliquin les seves experiències relacionades amb la mort d’una persona estimada. La Mifuyo Yoshimura quan tenia tres anys se li va morir el pare. Es sent molt trista al sentir la carta del Ren. Fins ara no havia pogut parla, ni escriure cap carta explicant els seus sentiments des de la mort del seu pare. El clima de solidaritat que ha envoltat la classe propicia que la Mifuyo parli del seu pare.

El professor Kanamori explica que la empatia és molt important. Diu una frase que li agrada molt: “ Deixa que la gent visqui al teu cor”, afegeix que hi pot cabre tanta gent com es vulgui, quan la gent t’escolta realment viu en el teu cor.

El professor té cinquanta-set  anys, fa més de trenta anys que exerceix de professor. Se li van morir dos fills. Creu que cada cop al món es valora menys la vida i que la funció més important d’un professor es ensenyar que la vida té un gran valor. Constantment anima als seus alumnes a experimentar l’alegria de viure. Dóna importància als sentiments dels nens i nenes.  A vegades van altres mestres a les seves classes per observar i  aprendre d’ell. A classe de japonès aprenen un caràcter que vol dir “abraçar o embolicar”. Kanamori explica l’origen, és la imatge d’una dona que alimenta una criatura al seu ventre. A la seva classe dóna pistes de com afrontar la vida.

Al mes de juny, estan a la meitat del semestre, sorgeix un problema. Uns quants nens i nenes són objecte de burla i crítica entre els seus companys, alguns es burlen de les notes que treuen els altres. Kanamori té por que es converteixi en un problema greu sinó hi posa remei. Li preocupa el sentiment de menyspreu que s’amaga dintre del cor dels nens. Els hi fa una pregunta: “¿Perquè tracteu als vostres amics amb tan menyspreu?”. Els demana que reflexionin sobre els seus actes i que escriguin una carta, els nens que reien expressen els seus sentiments.  Per reforçar els lligams  dels alumnes, kanamori els ensenya a reconèixer la seva pròpia vulnerabilitat.

Els alumnes s’han passat un mes construint un Rai (embarcació). Feina que forma part d’un projecte educatiu ampli. S’ha dividit en tres grups, hi han fet tota la feina: plànols d’embarcació, troballa de materials sense ajuda del professor. Els nens estaven desitjos de provar-la. El Sr. Kanamori s’enfada perquè el Yuto Araki a parlat a classe durant tot el matí. Li prohibeix provar el rai. Els companys protesten, expressen la seva oposició al càstig i decideixen que si no pot anar en Yuko, la resta de companys tampoc. Al dia següent Yuto escriu a la llibreta per explicar com es va sentir el dia anterior i dóna les gràcies als seus companys. Les reflexions del professor són: si una persona no és feliç no ho serà ningú del seu voltant.  

Al final del segon semestre una alumne canviarà d’escola. Els nens i nenes de la seva classe no volen que els oblidi per això composen una cançó i la canten per dir-li adéu.

Tsubasa no va a classe perquè el seu pare ha mort mentre dormia. Igual que la Mifuyo, anteriorment esmentada. Dos nens de classe van a casa seu i li porten llaminadures, cada un dels seus companys li escriu una carta per animar-lo. Quan han passat quatre dies torna a l’escola acompanyat per la seva mare. El reben amb molta alegria. La mare del Tsubasa s’acosta a la classe i entre llàgrimes li dona les gràcies als nens per haver animat al seu fill.

Al Març, queden deu dies per acabar el curs escolar i els nens busquen idees per celebrar el comiat. Pensen en escriure una carta al pare del Tsubasa per explicar-li com està i dir-li que és un bon amic. El vint de Març és la celebració, els nens surten al pati i cadascun d’ells escriu un caràcter a la sorra. El missatge que li dediquen al pare del Tsubasa i al pare de la Mifuyo és: “Pare de Mifuyo i pare del Tsubasa, els vostres fills estan be. Nosaltres sempre estem amb ells, per tant no patiu”.

Per acabar el curs,  el Sr. Kanamori escriu a la pissarra la paraula “lligam”,  per entendre els altres tots hem fet un gran esforç. Els trenta-cinc alumnes entenen que els lligams d’amistat es creen pensant en els sentiments dels altres. Aprendre a pensar en els altres els ha ensenyat quina és la clau de la felicitat.

Reflexió sobre el reportatge “Pensant en els altres”

 Aquest reportatge m’ha provocat molta tristesa i tendresa alhora. Tristesa al conèixer l’alta taxa de mortalitat que hi ha al Japó. El professor Kanamori va perdre dos fills i dos nens d’una mateixa classe perden els seus pares quan són petits. Tendresa perquè els nens que surten al reportatge són molt sensibles, penso que es deu a l’educació que han rebut durant dos anys al cantó del Sr. Kanamori. Aquest home involucrat en la seva feina i posseïdor d’un munt d’aptituds i qualitats. La seva manera d’ensenyar és magnifica, sent dur en les ocasions que mereixen una reprimenda i sent carinyós i comprensiu per tal de reforçar als seus alumnes. Les cartes a la llibreta són un bon mètode perquè els nens expressin els seus sentiments, anhels i perquè experimentin en primera persona l’empatia. Mitjançant les cartes a la llibreta el senyor kanamori aconseguiex que una nena que ha perdut el seu pare fa molt de temps expressi per primera vegada els seus pensaments. Crec que aquet sistema d’educació japonès és molt efectiu, van més enllà, no tot és impartir les matèries sinó que s’interessen per la vida personal dels nens. Si un nen té un problema personal, potser no podrà donar el 100% a les classes, fins i tot pot perdre l’interès per els estudis. A llarg de les meves experiències, no he trobat mai un cas semblant. Molts amics meus han perdut una persona estimada i en molts cassos els professors no s’han assabentat. En cassos de critiques i burles, on el nen/a canvia el comportament i es rebel·la, aquí la solució és pensar que el nen té un problema i es enviat al psicòleg. Molts cassos es solucionarien dintre de la mateixa classe si es prengués nota del mètode del Sr. Kanamori.

No es fàcil ser empàtic. Podem intentar posar-nos al lloc de l’altre però no sentir de la mateixa manera una determinada situació, ja que poden influir prejudicis interns de la persona. Les persones tenim una gran facilitat per emetre judicis de valor. S’ha d’acceptar els pensaments de les altres persones encara que no hi estiguem d’acord, de la mateixa manera que els altres no estaran d’acord en les nostres decisions. Amb respecte es poden exposar opinions en contra.  

“Para ser empáticos debemos comprender y compartir el estado de ánimo que, por un momento, tiene la otra persona.” Roy Shafer